Deixem enrera Yogyakarta, la ciutat on hem iniciat la ruta pel país, i comencem a moure’ns en diferents transports per arribar a on anem decidint. Trens, busos, cotxe… l’oferta és variada, és qüestió de pensar en la millor opció a cada moment. I per primera vegada en uns quants anys movent-nos amunt i avall, hem de visitar un hospital per problemes físics. Mare meva!  El 5è dia de ruta agafem un tren per arribar a la ciutat de Solo (centre de Java). El dia abans ens curem en salut, i passem per l’estació per confirmar horaris. I sort que ho fem, perquè no s’assemblen de res als que havíem trobat per internet. Així que ens posem a fer cua, trobem el simpàtic personatge que deu gaudir marejant als turistes. Que si ara has d’anar a una altra guixeta, que si ara a una altra cua… sempre amb un somriure maliciós a la cara. Al principi nosaltres també riem pensant que són despistes, però quan intuim un altre tipus d’humor, no hi ha res com canviar la cara i passar-li 3 pams a l’individu en qüestió! -‟Vinga, que volem dos tickets, siusplau”- Ara tenen problemes amb els vagons i no tenen tren amb aire condicionat! Però si ahir ens van prometre que sí!!! I és que segons l’hora, viatjar amb aire no és un luxe, a les 12h del migdia és un patiment. Però que això no ens aturi. De moment el trajecte no és gaire llarg.

A moure'ns en tren!!

A moure’ns en tren!!

El revolucionari aire condicionat del tren

El revolucionari aire condicionat del tren

Arribem a Solo, i al baixar a l’estació ja ens ataquen els conductors que s’ofereixen a portar-nos on sigui. Ens fem els xulos, i per voler estalviar-nos uns calerons ens perdem completament. I és que hem comprat una tarjeta molt barata de mòbil, que ens permet connectar-nos a internet, i es clar, pensem: si sant Google ens marca que estem a 7 minuts caminant, podem arribar sols. Error!!! No tornarem a confiar en les màquines! Quan arribem al punt exacte, només trobem que carrerons buits. Donem voltes, demanem, però res de res. Un taxista ens veu i hem de regatejar amb ell per tal ens porti a l’hotel. Dures negociacions (ens repartim la feina de poli bueno i poli malo entre els dos per baixar preus) i per fi arribem a lloc.

Carrer Drive Rajiman de Solo

Carrer Brigjen Slamet Riyaden de Solo

Et preparen un plat a qualsevol lloc

Et preparen un plat a qualsevol lloc

Voltem una mica per la ciutat, però aquesta vegada trobem pocs incentius. També deu ser que és diumenge, i tot està bastant aturat. El que més ens agrada és quan arribem a un mini mercat ambulant i un carrer ple de xitinguitos per menjar, amb taules i cadires al mig de la carretera. Només trobem una altra parella de turistes franceses sopant allà.

Un petit mercat a la ciutat de Solo

Un petit mercat a la ciutat de Solo

indonesia_0656 indonesia_0655

Tallen la carretera per muntar un munt de xiringuitos on menjar

Tallen la carretera per muntar un munt de xiringuitos on menjar

indonesia_0664   Al dia seguent la Cristina s’aixeca amb un mal d’esquena terrible. Pateix una contractura horrible, que no la deixa ni caminar. Cagun! Esmorzem sense ganes, ja que fins i tot li costa seure a la cadira. L’amable mestressa de l’hotel ens intenta ajudar en tot. Ens porta una pomada i uns parxes per l’esquena, però la cosa no pinta bé. I provem una cosa que no havíem fet mai: truquem a l’asegurança mèdica que tenim pels viatges. Són molt amables i ens passen el contacte d’un indonesi que ens indica l’hospital on podem anar. No perdem res per provar, perquè la cosa no millora. Així que ja ens teniu als dos en una sala d’espera amb un munt de gent al voltant mirant-nos continuament. Ep! Que els turistes també ens posem malalts, eh?

Sort que ens ajuden a traduir les explicacions

Sort que ens ajuden a traduir les explicacions

Ens fan omplir uns papers, però està en indonesi i les noies de recepció no parlen anglès. Primer problema: com omplim això? Per sort un pacient del costat ens ajuda i ens tradueix tot el que ens diuen. Entrem a la consulta i ens passa el mateix. L’infermera no para de riure però no sabem què diu. Per senyes ens entenem. Finalment arriba el doctor Sura, que en un anglès perfecte ens atén a la perfecció. Una contractura molt gran. Una injecció antiinflamatòria i unes quantes pastilles. Apa! Sortim d’allà ben contents!

Mai ens havíem posat malalts viatjant, alguna vegada havia de ser la primera...

Mai ens havíem posat malalts viatjant, alguna vegada havia de ser la primera…

Hem perdut bona part del matí, però fins i tot trobem la part positiva. L’hospital era a l’altra punta de la ciutat, i els trajectes d’anada i tornada ens han servit per veure un munt de barris i vida increíbles. Marxem de la ciutat de Solo, pregant perquè la contractura no vagi a més. Encara som a l’inici del viatge!!! Volem viatjar a la seguent ciutat, Semarang, però tenim dubtes de com arribar. Per sort ahir mateix vam llegir un article d’un blog viatger on explicaven com ho havien fet. Gràcies bloguers del món!! Un autobus petit fa el trajecte de 3 hores. Déu meu com condueixen aquests indonesis. Avançaments per l’esquerra, per la dreta, motos per tot arreu… Més val no pensar. Finalment arribem a Semarang, situada al centre-nord de l’illa de Java, una gran ciutat de gairebé 2 milions d’habitants, però no ens queda més que la tarda per fer una volteta i quedar-nos amb una petita impressió.

Ciutat de Semarang al vespre

Ciutat de Semarang al vespre

Els semàfors no marquen cap prioritat pels vianants. A creuar quan puguis!!!

Els semàfors no marquen cap prioritat pels vianants. A creuar quan puguis!!!

Per la nit ens cau la primera pluja del viatge. Ja tocava refrescar una mica l'ambient!!!

Per la nit ens cau la primera pluja del viatge. Ja tocava refrescar una mica l’ambient!!!

La propera destinació ens portarà a volar cap a Borneo, on tenim intenció de visitar Parcs Naturals i els seus orangutans. Som-hi!!! Aquest és un post in situ, és a dir, escrit des del mateix lloc del que parlem.

 

Anuncis

Publicat per BonaVida

Ens encanta viatjar, la fotografia, la cuina... i la bona vida! I de postres: compartir-ho amb tothom!!!! www.bonavida.cat Nos encanta viajar, la fotografía, la cocina ... ¡y la buena vida! Y de postres: ¡compartirlo con todo el mundo! www.salydescubre.com

10 Comments

  1. Carai, tornen les aventures! Espero que això de la Cristina ja sigui història i que això de “els turistes també ens posem malalts” quedi només en anècdota. estarem pendents de la crònica de Borneo. De moment, ja tenim on entretenir-nos mirant el post que ens heu enviat avui… el primer des d’indonèsia! Que guapo que sembla, el lloc on sou! Petons

    Resposta

    1. Hola Marina,
      Doncs si, ens encanta escriure les sensacions que ens provoca el lloc que trepitgem, i si potser des d’allà mateix, molt millor. Ens agradaria explicar més coses, però amb prou feines tenim temps per descansar. Indonesia ens està semblant genial!! I la Cristina ja es troba molt millor, tot i que no volem forçar el ritme. Però no hi ha res que ens aturi!!!
      Gràcies pel teu comentari

      Resposta

  2. No és per animar però això de les contractures incrementa amb la edat (je je je), ja veuràs que amb antiinflamatoris i analgèsics estaràs com a nova ja mateix. Ah! i res de carregar motxilles !!! Tinc molts bons records de Borneo però aneu amb compte amb tota mena d’insectes que em van deixar feta un “cromo”, ben tapadets encara que faci calor!!!!!!!!!!!! Una abraçada.

    Resposta

    1. Tens tota la raó, Imma. L’edat no perdona. Abans no ens passava res d’això. Ens va fer una mica de por, perquè en un principi em feia molt mal l’esquena, però sembla que la cosa va a millor.
      Gràcies!!!!!

      Resposta

  3. Vaja, esperem que no sigui res això de la Cristina… Estic d’acord amb la Imma, les motxilles a partir d’ara les ha de carregar totes el Manel. I cada nit a l’arribar a l’hotel, massatge!

    Resposta

    1. La cosa pinta millor, però al principi la Cristina no es podia ni moure. Sort del xute d’antinflamatoris que li van posar via injecció.
      I jo ja estic molt gran per carregar totes les motxiles. I això que crec que no portem gaire cosa per tot un mes. Pesa mes l’equip fotogràfic que tota la resta de coses!!
      El massatge s’intenta, però és arribar a l’hotel i caure els dos rodons. Estem morts!!!

      Resposta

  4. Espero que l’esquena no et doni gaires problemes mes!!
    Y que gaudiu molt de Borneo 😉

    Resposta

    1. Moltes gràcies, Verónica! L’esquena ja comença a estar millor, i no ens deixarem cap racó per recòrrer!! L’edat no perdona, però anar a l’hospital ens va ajudar molt.
      Gràcies pel teu comentari.

      Resposta

  5. Nosaltres, per sort, tampoc hem necessitat mai contactar amb l’assegurança mèdica i espero que no l’haguem d’utilitzar! Espero que l’esquena estigui molt millor i no us impedeixi disfrutar d’aquest gran viatge!

    Una abraçada!

    Resposta

    1. Moltes gràcies pel teu comentari, Anna. Com hem explicat, mai havíem fet servir l’assegurança de viatges ni trepitjat cap hospital ni consulta mèdica, però la cosa va anar molt bé. Ja em trobo molt millor, i tot i que les jornades on hem de portar les motxilles durant moltes hores l’esquena ho nota, la cosa pinta molt millor.
      Això està sent molt xulo!!!

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s