RUTA BRETANYA – NORMANDIA. Dia 7. St-Malo, les ostres de Cancale i el meravellós Mont St. Michel

Avui ens proposem fer turisme per Saint-Malo, la turística ciutat que ens acull aquests dies, i ens aixequem amb ganes de descobrir coses i fer un bon esmorzar. Comencem per la petita platja de Rochebonne, on les onades semblen barallar-se amb el passeig marítim.

Necessitem un cafè, però no trobem cap cafeteria que ens cridi l’atenció i voregem la platja, en direcció a la ciutadella, l’antiga ciutat enmurallada, anomenada Intra-Muros, on es concentra l’activitat turística de Saint-Malo.

 

A mida que ens apropem, cada vegada és més fàcil reconèixer el perfil d’aquesta ciutadella construïda al segle XVII. La marea sota els seus murs comença a baixar, i ja s’apropen els primers banyistes. També destaca Fort National, una petita fortalesa ubicada sobre un petit turó, només accessible a peu quan la marea és baixa.

 

Intra-Muros és d’aquells llocs pensat pels turistes, plens de restaurants, cafeteries i botigues de records. Tot i així, i encara que avui és diumenge, es pot voltar sense aglomeracions. La gent que hi viu aqui deu tenir una paciència a proba de bales, perquè sempre hi ha gent passejant pels seus carrerons.

 

Continuem buscant un lloc on esmorzar, i de sobte, al passar per un local, la Cristina exclama: -“Ep, aquest lloc el tinc apuntat al llistat de llocs recomanables, es diu Timothy”-. Ui, a l’aparador veiem uns impressionants pastissos, la millor imatge possible per fer-nos entrar. Ens ho agafem com un autèntic brunch, i ens posem les botes.

 

Les muralles d’Intra-Muros es poden recórrer, permetent tenir unes bones vistes de la ciutat a un costat i la platja i el mar a l’altre. El sol, la panxa plena, i el cansament de tots aquests dies de ruta, ens fan anar lentots, però no ens importa.

És més, arribem fins a una gran plaça anomenada Bastion de la Hollande i decidim descansar i gaudir de les vistes. Sota mateix hi ha un enorme mur que manté l’aigua quan aquesta retrocedeix amb la marea, creant una mena de piscina natural d’aigua salada.

També, a peus de la muralla, trobem la petita Plage du Secours, on molts turistes aprofiten per banyar-se i prendre el sol, ja que dóna directament als peus de la ciutadella. El dia convida, i tenim ganes de passejar per la sorra i apropar-nos al mar.

 

I això és el que fem, caminar per les platges de l’Eventail i Le Sillon, les més grans de la ciutat. Fora sabates, ens pugem els baixos dels pantalons i tornem cap a la ciutat nova per la sorra de la platja. Es tota una delicia remollar-se els peus (el bany el deixem per un atre dia) recorrent un bon tram de platja.

 

Ara sí, agafem el cotxe, i conduim per l’anomenada Côte d’Émeraude (Costa Maragda) el litoral d’esculls rocosos, sorra fina i aigües de color verd maragda.

Arribem a Pointe du Grouin, un cap ubicat en una meravellosa reserva natural, on trobem moltes aus marines i boniques vistes dels abruptes penya-segats. Davant la costa, en ple Canal de la Mànega,  observem l’Île des Landes, un islot salvatge ple de cormorans, i més llunyana, l’illa de Jersey. No podrem visitar-la, però ens l’apuntem per a una propera vegada. Hem sentit que val molt la pena. Pointe du Grouin també és coneguda pel camí GR34 que l’envolta, permetent practicar senderisme i ciclisme.

 

La propera destinació és el poble de Cancale, famossísim per les seves ostres. Ubicat en una badia en forma de petxina, tot s’adiu al voltant d’aquest mol·lusc. La Cristina no para de parlar de totes les que es menjarà durant el trajecte… Aparquem al centre, però no veiem ni un ànima, així que decidim anar fins al port. Però si tothom és aquí!!!

Barques, restaurants, turistes… i el més important, els vivers d’ostres al final del port! Amb la marea baixa es deixen veure perfectament, i són ben curiosos. Se succeeixen ordenadament uns quants quilòmetres per la costa.

Ens entretenim una bona estona admirant els xiringuitos on venen les ostres, a peu de mar. Allà mateix, és costum comprar-les, i simplement amb una mica de llimona, cruspir-se-les sobre el famós mur que dóna als vivers. És increïble la quantitat de closques buides que van caient mur avall, i que s’acumulen en una mena de platja feta de petxines. El patró sempre és el mateix: degustar l’ostra i llençar la closca avall. Quantes vegades es deu repetir aquesta acció durant tot l’any??!!

 

Ja estem preparats per veure si la fama d’aquestes ostres és certa, però decidim fer-ho en un dels petits i senzills restaurants del port. Unes simples taules de fusta i una gran parada plena de cistells amb les diferents categories d’ostres. Allà les tries i te les obren directament, a la manera antiga. (el preu depèn del tamany i categoria, però podem trobar des de 4 euros la mitja dotzena fins als 5 euros per unitat les més grans, les conegudes Pied de Cheval).

 

Ja comença a fer-se tard, i decidim, en aquell mateix moment, que ens ve molt de gust visitar una de les icones del viatge: el Mont Saint-Michel, que marca l’entrada a la regió de Normandia. La Cristina ja va visitar aquesta famosa abadia quan era jove (bé, volem dir més jove encara… 🙂 ) i jo en tinc moltes ganes d’admirar la seva bellesa (la de l’abadia, vull dir… 😉 ).

Estan fent unes importants obres, construint uns nous i moderns accessos i això fa que sigui més complicat admirar aquest conjunt sense alguna tanca davant. No pot ser! Nosaltres busquem una d’aquelles imatges idíliques que tantes vegades hem vist en alguna revista de viatges. Així que en comptes d’arribar fins al pàrquing principal i entrar, ens dediquem a vorejar-lo buscant diferents punts de vista. Envoltat de camps de blat, sobre el canal d’aigua… tots ens agraden! I és que aquesta abadia té alguna cosa màgica.

 

Finalment ens decidim a apropar-nos a la seva entrada, i al ser temporada baixa i estar en obres, és una mica complicat l’accés. Bé, més que difícil, no és el que ens esperàvem. El cotxe s’ha de deixar en uns amplis aparcaments, i buscar un bus llançadora que ens aproparà a peus de l’imponent monestir.

Ben pensat, hi ha poquíssima gent a aquestes hores, així que decidim no fer cas de les senyals i conduim fins arribar a la zona d’hotels. Allà en teoria només poden deixar el cotxe els hostes que s’allotgin durant la nit, però ningú ens demana res, i aparquem completament gratis.  Allà mateix es troba una amplia passarel.la que ofereix una de les boniques imatges del Mont Saint-Michel.

No podem evitar meravellar-nos davant la visió que ens ofereix el capvespre sobre l’abadia, envoltada per muralles i merlets, destacant sobre un illot al mig d’un mar de sorra blanca, unida a terra ferma per un pas elevat i envoltada per una de les majors badies mareals d’Europa. Comença a fer-se negre nit i decidim fer una passeig fins l’entrada.

 

Ai Deu meu, sembla un d’aquells miratges del desert, ja que caminem i caminem però cada vegada sembla que estem més lluny. No hem calculat bé la distància, i triguem moltíssim a arribar (per què no hem agafat el bus?) i és clar, un cop a les portes, decidim que no val la pena pagar l’entrada avui, ja que els comerços i restaurants són tancats.

Així que l’admirem i fotografiem una estona més observant com cau la nit en aquest lloc on uns monjos van decidir construir, fa molts segles, aquesta abadia. i decidim desfer camí, ara sí en bus, i tornar demà.

Tornem a Saint-Malo que ja és més de la 1h de la matinada, però amb la satisfacció de tatxar de la nostra llista de viatges un dels objectius fotogràfics que des de sempre hem tingut al cap. Veure en persona un lloc somiat és un dels plaers que ofereixen els viatges!

 

• RECORREGUT FET DEL DIA:     152 km
• TOTAL ACUMULAT RUTA:       2.612 km

 

Clica per veure el Resum de la Ruta per La Bretanya: