Això de muntar una ruta més o menys sobre la marxa, té les seves coses bones i dolentes. La que més ens agrada és la total llibertat de moviments i poder decidir quan sigui i on sigui cap a on ens movem. Segurament la pitjor part són les estones que hem de destinar a buscar zones d’acampada i a fer algunes reserves.
I és que aquesta vegada segurament hem apurat molt a l’hora de decidir la ruta a fer. El gruix de la nostra informació era sobre Toronto, on ens vam instal·lar per fer classes d’anglès, però la resta de dies que disposàvem per visitar alguna cosa del país, no els teníem gaire clar. Fins la darrera setmana de marxar de Toronto, no vam decidir que visitaríem les Muntanyes Rocoses, a l’altra punta del país, a la costa Oest. Tot i ser un lloc que teníem a la llista des molt de temps enrera, ens feia por dedicar-hi tan pocs dies…
Però finalment, les ganes ens van poder! Vam apurar força comprant bitllets d’avió i mirant lloguers d’autocaravanes, i al final vam fer tractes amb l’empresa Fraserway RV, i recollim i tornem el vehicle a la ciutat de Calgary.
Som conscients, és clar, que fer les reserves a l’últim moment, es pot fer perquè viatgem en temporada baixa (primera quinzena de maig) i a l’arribar al lloc sempre tindrem dues opcions: tenir plaça segura per acampar, o trobar-lo tancat. Això ha canviat aquesta mateixa setmana, ja que l’inici del bon temps i algun dia festiu canadenc (el dilluns 20 de maig, per exemple, és el popular Victoria’s Day), marquen l’inici de la temporada. Sort dels genials Centres de Visitants (Visitors Centers) dels Parcs Nacionals, on ens informen en detall de tot, i ens han suggerit reservar un dels càmpings perquè podríem trobar-lo ple. I sort que ho hem fet, perquè només arribar ja hem vist el cartell de “complet” a l’entrada i una cua de caravanes intentant entrar!
Els Visitors Centers també són un bon lloc on demanar informació sobre els diferents trekkings, caminates o rutes que es poden fer. N’hi ha de tots tipus i colors, més o menys fàcils, llargs, curts, elevats… Per tots els gustos i totes les condicions físiques.
Podem triar des d’una simple passejada ben tranquil·la vorejant un llac qualsevol, fins a autèntics desafiaments en forma de quilòmetres i quilòmetres de ruta, que necessiten més d’un dia per dur-los a terme.
Un exemple, a l’últim parc que visitem, el Yoho National Park, tot i ser dels més petits, disposa de més de 400 quilòmetres de trails… Aquí està la grandesa d’aquests Parcs Nacionals, que tu decideixes què vols fer, depenent dels dies que disposis. I a més, amb l’imprevist de trobar-te de tant en tant algun animal salvatge al teu camí!
Parlant de bestioles, depèn de la sort i l’entorn trobar-te’n alguna (ja us vam explicar la nostra aventureta amb els óssos al mig del bosc), i sovint, mentre conduïm, no parem de mirar als boscos per intuir algun moviment. Mil vegades ens hem confós amb alguna roca, o un tronc pensant que era algun animal…
Si veus més d’un cotxe aparcat al voral de la carretera vol dir que algú ha localitzat algun animaló. Això sí, tot i que nosaltres tampoc seríem el millor exemple a seguir, sí que estem en contra de certs individus que es pensen que són al zoo o pitjor encara, a alguna fira de poble. L’altre dia, un ós negre menjava plàcidament a un descampat a prop la carretera, i poc a poc, uns quants vehicles ens vam parar per poder veure’l millor. Les recomanacions dels Rangers del Parc diuen que no surtis del cotxe mai, però és inevitable que agafis confiança (i demanem perdó) i finalment obris la porta per apropar-te una mica més a l’animal.
Però creiem que hi ha una gran diferència entre això i, com va fer un dels turistes, llençar pedres a l’animal per provocar-lo. Sort que la Cristina va posar ordre tot cridant : “Ets boig?? És un animal salvatge, deixa’l en pau!!!” en el seu anglès tan practicat últimament. Apa, posant ordre fins i tot al Canadà… :p
Els dies passen molt ràpid i la ruta en autocaravana per diferents parcs arriba a la seva fi. Com a regal, l´última nit ens acompanya una petita aurora boreal. Som en un càmping enorme, i la gent a les 10 de la nit ja ha sopat i molts són al llit. Per contra, nosaltres no parem d’endinsar-nos al bosc com a bojos fins les 12 de la nit, veient com es formen diferents llums al cel…
S’acaba la natura i visitem Calgary, una de les ciutats més importants de la Costa Oest. Quina diferència!!! Tornem a veure un munt de gent pels carrers i edificis alts… (proper post). Diem adéu a l’aventura canadenca, i tornem a agafar l’avió. Però abans de tornar a casa, volem acabar la nostra ruta com cal, i ho farem passant uns dies a la capital del món: Nova York!!! Així que cap a la Gran Poma!!!
Aquest és un post “in situ”, és a dir, escrit des del mateix lloc del que parlem. Clica per veure altres posts sobre les Rocky Mountains al blog:
BonaVida Travel 
Veig que en els darrers viatges li aneu agafant gust a les autocaravanes. Imagino que és el mètode més pràctic de recòrrer aquests paratges i com dieu us dona molta llibertat. Crec que, tot i les recomanacions, jo tampoc podria evitar sortir del cotxe, uns segons, per a immortalitzar un moment únic prop d’un animal tant fascinant com un ós, però amb seny! 🙂
Que gaudiu molt de NY!
I tant, Anna. L’autocaravana ens permet una llibertat absoluta per moure’ns pels parcs naturals. I tens raó, els últims viatges ha sigut la nostra companya de ruta. Hem agafat carinyo a aquest mitjà de transport.
Hem gaudit moltíssim d’aquesta aventura que ara arriba a la seva fi. Per això volíem acabar-la a una de les ciutats que ens té el cor robat i que no ens cansaríem de repetir.
Gràcies pel teu comentari
Ah! I tens raó. Quan veíem un animal tan impressionant com un ós, es barrejava una mescla de temor i alhora ganes de baixar de la caravana a abraçar-lo…
Però una cosa era trobar-los entre els arbres mentre érem dins el vehicle, i l’altre topar-te’ls al revolt d’un camí mentre passejàvem pel bosc. Uf!!! Quina sensació, mare meva. Això sí, ens va donar temps de fer unes quantes fotos. Jejeje