Quantes vegades, aprofitant l’evolució de les càmeres digitals, hem fet servir la ràfega per disparar un munt de fotos sobre una acció? I no ho neguem, és molt útil, és més, en aspectes com l’esport, és essencial que la càmera capturi molts frames per segon per tenir aquells moments únics.
Però quantes vegades ens trobem que tenim una seqüència de 8 o 9 fotos d’un mateix moment i ens costa triar una? Llavors, què és millor? Disparar una bona ràfega o foto a foto? Com sempre, és qüestió de gustos. Cada persona és lliure de fer servir el mètode ideal per un mateix. Nosaltres sempre hem sigut partidaris de fer una foto cada vegada que accionem el disparador, i només fer servir la ràfega per alguna captura d’animals o per esports molt ràpids. Tot i que més d’una vegada, després de veure la foto en pantalla gran, ens adonem que un microsegon abans, o després, hauria permès tenir una millor foto.
La història darrera d’aquesta foto, és per explicar una sensació ben estranya. De vegades, el nostre dit no fa cas al cervell, i no sabem per què. Marroc, juny del 2008, som d’excursió, només amb la companyia d’un guia, pels voltants d’Erfoud. Ens aturem a un petitíssim poble, on veiem molt moviment. Es celebra una boda bereber. La majoria del poble es concentra a una gran haima, al voltant de les núvies (són quatre), amb músics i molts nens amunt i avall.
Demanem permís per fer fotos i comencem a moure’ns per tot arreu. I una cosa capta la nostra atenció. Una jove (calculem d’uns 12 anys) surt de casa seva a la distància, i és queda plantada mirant-nos. És molt maca, i porta un vestit verd molt llampant que la fa destacar entre el marró del desert. Ens apropem la càmera a l’ull per fer un munt de fotos, però el dit no respon. No podem disparar… Veiem, a través del visor, com la noia fixa la mirada en nosaltres, i tot i no poder dir res per la distància que ens separa, treu un gran mocador vermell i se’l comença a col·locar al cap molt lentament. Però no fuig, no surt corrent, no fa cap gest de desaprovació. Simplement ens mira fixament i és quan deixa només un ull destapat que aconseguim fer una única foto del moment. Llavors ella es gira i torna a entrar a casa seva.
No hi ha cap més foto d’aquell moment, només aquesta. No sé si és la que podia captar millor l’ànima d’aquella noia, però és la que ens fa reviure aquell moment com si estigués gravat a càmera lenta.
Clica per veure altres històries darrera les fotografies.
Clica per veure altres posts relacionats amb la fotografia.
BonaVida Travel 
òndia, Manel, impacte aquesta publicació… no sé si més per la imatge o pel text. Jo també hi he estat, al Marroc, a les zones rurals hi ha imatge per immortalitzar a cada racó. Però les més boniques, són, sense dubte, les de les persones. Aquesta nena. segurament inconscientment, desprèn molta força… i empatia. Felicitats per haver-la captat. Només una imatge val més que mil imatges, en aquest cas. Petons!
Moltíssimes gràcies pel teu comentari, Marina.
És ben cert que al Marroc podem trobar un munt d’imatges fantàstiques, d’aquelles que fan recordar el viatge amb molta il.lusió.
I tot i no ser molt fan dels retrats, la mirada d’aquesta noia ens va captivar per uns moments.
Una abraçada
Nosaltres hem viatjat molts cops a Marroc. Es un pais del que estem enamorats, especialment de Fes i de la zona on heu fet aquesta foto. Las fotos a persones com la que heu captat, tenen quecom d’especial que no s’esborra mai de la memoria.
Gracias per explicar-nos aquell moment magic
Miquel, com a bons coneixedors que sou d’aquesta zona del Marroc, segur que us ha passat el mateix mil vegades. Hi ha persones que transmeten un munt de coses amb la mirada, i vosaltres teniu un munt de retrats dels vostres viatges que ho aconsegueixen.
Gràcies pel teu comentari.
Una foto preciosa! És cert que la ràfega va molt bé per fotografiar animals, esports o situacions que succeeixen momentàniament i en les quals no pots intervenir, però per fer retrats el millor és que hi hagi una història darrera. La foto guanyarà en expressivitat i la càmera captarà la connexió entre la persona i el fotògraf.
Teniu raó, nois. Sempre es guarda un millor record de les fotos que tenen una història darrera. I amb aquesta “secció” dins del nostre bloc, pretenem explicar aquelles coses que ens transmeten les fotos.
Moltes gràcies pel vostre comentari, Susanna i Jordi.
Les millors fotos són les que tenen una història per explicar. És un retrat preciós.
Moltíssimes gràcies pel teu comentari, Meritxell.
Precisament tu, amb les teves fotografies, segur que deus tenir un munt d’històries darrera de moltes d’elles. Això és el que preteníem explicar amb aquest post.
Una abraçada