En cotxe pel Marroc

Descobrir (encara que sigui mínimament) una part del Marroc en cotxe és una experiència inoblidable. La llibertat per moure’t és total i decidir sobre la marxa el ritme que vols donar al viatge, ajuda a veure llocs molt interessants. I tot això a menys de 2 hores de vol de casa! Val molt la pena visitar un país tan meravellós.

Depenent dels dies que podem destinar a la ruta pel país, podem veure grans ciutats, pobles petitíssims, desert, muntanya, platja… El ventall de possibilitats és enorme. Un dia estem envoltats de gent per tot arreu, i al següent costa trobar algú en quilòmetres a la rodona. Si triéssim un color per definir el Marroc, aquest seria el marró. El marró de la terra. Per què, tot i trobar-nos llocs amb molta vegetació, o visitar la costa i el mar, el color de la sorra i la terra seca és el que més ens va acompanyar.

Exceptuant els mesos de juliol i agost, on la calor és extrema a la majoria del país, la resta de mesos són ideals per fer una visita. Com hem dit a l’inici, llogar un cotxe és una bona idea per desplaçar-nos per les llargues distàncies que trobem entre molts pobles. Això sí, recomanem provar a fons el vehicle que ens donin abans de començar la ruta. No tan per desconfiança (no cal que expliquem el tema del regateig), sinó perquè si ens trobéssim algun problema quan ja hem iniciat la marxa, ens pot espatllar l’escapada. Nosaltres ens vam quedar sense aire condicionat a l’inici de la ruta, i tot i ser juny, era bastant insuportable la conducció. Per sort, només arribar a la següent ciutat vam poder canviar el vehicle.

I un altre xip que hem de canviar ràpidament quan circulem pel Marroc és el ritme. Sobretot quan ens allunyem de les grans ciutats, on tot sembla ralentitzar-se. Parar per dinar, buscar allotjament, parlar amb la gent… Tot és més lent, però no per això menys interessant. Simplement hem de deixar enrere les presses i l’estrès de la nostra societat. I el masclisme, un altre factor a tenir en compte. Sobretot per les dones que viatgin a les zones menys turístiques. No és que trobéssim cap problema, però no estem acostumats. Sempre en grups separats, les dones per un costat, i els homes per un altre. Quan era la Cristina la que demanava alguna indicació o portava la veu cantant, es notava una certa desaprovació. Tot al contrari quan ho feia jo.

I per últim, un consell a l’hora de conduir: vigilar amb la velocitat i les imprudències. Trobarem de tot, gent avançant en línia continua, motos amb 3 i 4 persones, camions amb una càrrega més que excessiva… S’ha d’anar amb mil ulls. I sobretot intentar no sobrepassar els límits de velocitat. Les patrulles de policia estan a la caça dels conductors com nosaltres. No és que hi hagi un radar a cada cruïlla, però quan més confiats estem, més fàcil és complir la llei de Murphy.

Una de les diverses anècdotes del viatge precisament, és quan ens vam trobar una patrulla de policia que ens va donar l’alto per excés de velocitat (s’havia d’anar a 80 km/h i anàvem a 90). La situació, bastant surrealista. La parella de policies semblava sortida d’una pel·lícula d’espaguetti-western. Uniforme caqui, ulleres de sol Ray-Ban, somriure maliciós… Tots uns personatges! No es van dignar a mirar la Cristina ni respondre a les seves preguntes. Allò era una cosa d’homes, i l’únic dolent de la peli era jo. El missatge era clar i directe: havíem comés una infracció, tindríem una multa, però podíem arribar a un acord. La insinuació de fer un pagament menor a la multa, però en diners en metàl·lic allà mateix, començava a sortir… Però, i encara que costi creure, dos temes de conversa ens van salvar de ser multats: El primer, va ser iniciar la conversa en francès i no fer servir l’anglès. Directament em van dir que estaven farts que els turistes només parlessin anglès… El segon, un tema universal pels homes d’aquest planeta, el futbol. –“Ah! Sou de Barcelona, així sou del Barça, oi?”. No m’hauria costat gens seguir la farsa i afirmar-ho, però dels meus llavis va sortir un rotund -“No! Sóc del Betis, l’equip de Sevilla”-

A partir d’aquí, 20 minuts de conversa sobre els jugadors africans que juguen a la lliga espanyola van acabar amb un somriure dels policies. Un -“no torneu a sobrepassar els límits de velocitat, nois, perquè potser no tindreu tanta sort”-. I ho podem ben afirmar, encara que ens passaven camions, carros, i motocicletes, no vam tornar a trepitjar l’accelerador del nostre cotxe en tot el que quedava de ruta…

Tenim un record ben maco del nostre recorregut pel Marroc, i de ben segur, tard o d’hora tornarem. Si hem definit aquest lloc com el país marró, ens encantarà conèixer una gama més amplia d’aquest color…

Clica per veure altres posts del Marroc al blog