Continua la nostra ruta per Alaska, i avui ens espera un dia fantàstic, d’aquells que mai s’obliden.
Ens aixequem d’hora a Talkeetna després de passar la nostra primera nit amb la caravana. Ha fet força fred… Ens adonem que necessitarem la calefacció més sovint del que crèiem. A les 7:30h els vidres estaven gelats! I també fem el nostre primer esmorzar. Com ens agrada aquesta sensació de llibertat…
Ens dirigim a l’empresa Talkeetna Air Taxi per demanar informació sobre els vols aeris per observar el Mount McKinley, el cim més alt de Nord-Amèrica amb 6.194 metres. De fet, des del 2015 aquest cim ha tornat a recuperar oficialment el seu nom original, Denali, que era com el van batejar els indis americans que vivien a la zona. Hi ha diferents opcions de recorregut i inclús ofereixen un aterratge i una passejada per un camp base entre els cims (veure post amb la nostra experiència)
Agafem la més senzilla, ja que tot i el descompte que ens fan per ser temporada baixa, ens costa 500 dòlars a tots dos. És caríssim! Però ens sorprenem gratament quan, a punt de sortir, ens fan calçar unes botes especials per caminar sobre la neu. Coooom? Mirem al pobre encarregat amb cara de no entendre res.
Bé, de fet havíem entès el contrari del que havíem contractat. Sí que gaudirem d’una passejada per la neu al cim de la muntanya. Uf! Més tard descobrirem que ha valgut la pena realitzar aquesta experiència!
El nostra vol s’anomena McKinley Base Camp Tour i en total l’excursió amb avioneta dura una mica més de 2 hores, i és una de les experiències més increïbles de la nostra vida. Al·lucinant! El vol és una passada, però suposem que el dia tan maco que trobem és el que ha fet que sigui una jornada especial. El sol llueix al cel, i el cel, ben blau, ressalta encara més el blanc de la neu.
L’avioneta és per 6 persones i ens acompanyen 2 japonesos i 2 americans. Tots portem la mateixa cara de sorpresa i felicitat. Això promet!
El pilot ens va explicant un munt de detalls, però parla rapidíssim (no deixem de pensar que hem de tornar a fer classes d’anglès…) i sobrevola els cims del Denali, que estan ben blancs. Finalment aterrem en una glacera nevada ben planeta, on baixem i gaudim d’una mitja horeta envoltats de cims i neu verge per tot arreu. Ni amb totes les fotos del món podem descriure com és ser allà dalt.
Un cop a terra encarem la ruta cap al Parc Nacional Denali, un dels més importants del país. Rodem per la Higway 3, sempre envoltats d’arbres i muntanyes nevades. Quins paisatges!
Parem sovint a fer fotos i, com sempre, ens distraiem amb qualsevol cosa i ens passa el dia rapidíssim. El dia és realment espectacular. Ens havien dit que era molt difícil veure el cim del Mount McKinley, ja que gairebé sempre està tapat.
Doncs avui la seva visió ens ha acompanyat durant tot el recorregut. I la gent sembla que ho ha agraït. En un dels punts panoràmics de la zona, el Denali View South, hi havia un munt de persones gaudint amb la imatge dels principals cims d’aquesta serralada. Quina visió!
Es comença a fer tard, i encara que apretem una mica el ritme, continuem aturant-nos de tant en tant per gaudir de les vistes. I ens passem més de 20 minuts posant benzina. Hem gastat mig dipòsit i no volem arriscar-nos a no trobar benzineres per la zona. El que desconeixíem és que el “bitxo” té un dipòsit més gran que la refineria de Repsol sencera. No para de tragar litres (27,54 galons o 105 dels nostres litres), només la meitat del tanc. Paguem 125 dòlars.
I als últims quilòmetres la meteorologia decideix que ja ens ha mostrat massa el sol per avui. Apareixen molt ràpid un núvols ben negres i cau un xàfec durant 20 minuts. Per fi arribem al camping Riley Creek, situat dins el Denali Park. És enorme, i no disposa d’electricitat ni aigua a la zona d’acampada. Passarem aquí dos nits amb tot el que ens pot oferir la nostra caravana. Estem al mig del bosc i la tranquil·litat és absoluta. Quin plaer!!!
Informació i preparació de la ruta 
Hola Manel i Cristina
Aquesta entrada es magnifica… les muntanyes, el vol amb avioneta… els paisatges. Tinc les dents moooolt llargues, però m’esta servint per pendre nota i a veure si nosaltres ens animem a fer quelcom semblant el proper estiu. Preneu molts apunts que els necessitarem de ben segur.
Gracies per la tasca que este fent en viu i en directe… sé l’esforç que representa posar-se a fer el post quant arribes cansat d’un dia intens de vacances.
Una enorme abraçada
Moltes gràcies Miquel pel teu comentari. La veritat és que fins i tot hem pensat de deixar de fer el bloc “en directe”. Ens roba moltes hores de son, i no sabem fer les coses ràpid i corrents. Tampoc disposem sovint d’internet. És més, fa 2 anys també ho vam fer així des de Nova Zelanda, i vam jurar que mai més ho repetiríem.
Però ens poden les ganes d’explicar les nostres aventures. Anirem fent fins que ja no arribem. Però guardarem totes les dades possibles d’aquest viatge. És un plaer poder ajudar després a d’altres companys viatgers, igual que nosaltres consultem un munt de blocs per agafar informació.
Una abraçada
Això és fabulós, parella! Jo no voldria tornar mai, d’un lloc així! I fresquets que esteu! Us anem seguint amb atenció!!! Passeu-vos-ho molt bé!!!!
Moltes gràcies Marina pel teu comentari. Potser estem una mica massa fresquets i tot. Aqui les condicions a l’hivern deuen ser molt dures. Però ara que comencem a veure la neu, encara ens trobem amb paisatges més meravellosos.
Una abraçada
MIra, 500 dòlars que m’estalviaré en el viatge a Alaska… En aquesta avioneta a mi només m’hi pugen drogada, i és una llàstima perquè allà dalt feu molta enveja! Us vaig seguint dia a dia i m’esteu posant les dents molt llargues!!! Una abraçada!
Noooo. Has de fer el vol. És genial!! I que sàpigues que no vull tornar a la feina…
Ei, parella, sort que crec en la reencarnació, perquè en la propera vida jo em demano ser com vosaltres. Sou els meus ídols!!!!
Moltes, moltes felicitats pel viatge que esteu fent!!
Estic gaudint de les fotos en un dissabte francament avorrit a la tele. Molts petons i no dubteu que us seguiré cada dia.