Diari de Ruta
Ben d’hora (06:15h) ens hem llevat per ser puntuals a l’excursió que teníem organitzada per avui. Un recorregut per la Park Road, una carretera que s’endinsa al Parc Nacional Denali, i que només es pot fer en autobusos del mateix parc. Nosaltres l’havíem reservat per internet des de casa per no patir, ja que és habitual que hi hagi molta gent i els seients s’esgotin deseguida. Però abans deixeu-nos que expliquem l’anècdota surrealista del dia (i potser del viatge…).
Hem sortit en caravana amb tot el silenci que podíem per no molestar a la resta de campistes. I ja sabeu els que ens coneixeu, que ens costa un munt entrar en funcionament tant d’hora. Abans d’arribar al centre des d’on surten els busos, hem parat a la recepció del camping per anar al lavabo, però m’he trobat (Manel) que encara no eren oberts. Completament adormit he tornat a la caravana on m’esperava la Cristina. Obro la porta, sec al seient, agafo el volant… quan de sobte sento una veu masculina que diu: “Sorry!!!”. Em giro espantat i em trobo al meu costat un jove asiàtic, la seva xicota i dos avis mirant-me amb cara d’espantats. Jo em quedo blanc i trigo a reaccionar. Les mans continuen al volant, i no entenc què passa. Osti!!! M’he confós de caravana i he pujat a una altra!!! Com puc, demano disculpes i surto disparat. La vergonya em mata, però no puc parar de riure! Quan li explico a la Cristina, les rialles es multipliquen!
Arribem puntuals a la sortida del Shuttle Wonderlake, que és el bus que ens portarà fins gairebé el final de la ruta. Un llac amb el mateix nom i on s’hi arriba després de més de 5 hores de carretera entre muntanyes. Però ens quedem de pedra quan ens comuniquen que està nevant per la zona i de moment no surt cap autobús. Passen els minuts, les hores i cada vegada arriba més gent dels torns posteriors. Demanem si saben com està la situació i la resposta sempre és la mateixa: “impossible sortir i no sabem quan reprendran el servei”.
Esperem 4 hores, i davant de la incertesa general, decidim canviar l’excursió pel dia següent. Són les 11h del matí i hem de buscar com omplir el dia. Cap problema. Agafem la caravana i conduïm les 15 milles per on es pot circular amb vehícles privats dins del Parc Denali. Entenem de seguida per què s’havien anul.lat les excursions. Ens comencen a caure flocs de neu, i el paisatge s’emblanquina ràpidament. Quina passada! Els boscos blancs tenen alguna cosa especial… Parem a dinar amb la nostra caravana a Mountain Vista, un gran aparcament amb les muntanyes de fons. És el que té portar la casa a sobre! Podem parar gairebé on volgem.
Anem fent ruta i tornem a parar per fer un petit trail de mig quilòmetre entre el bosc emblanquinat. També arribem fins al Savage River, on comprovem que hi ha alguna cosa més freda que l’ambient: l’aigua del riu. Està gelada!
Decidim tornar enrera pel mateix (i unic camí), i com per art de màgia el temps canvia radicalment. Surt el sol i els colors dels boscos agafen aquelles tonalitats típiques de la tardor. Verds, grocs, marrons… Espectacular!
Parem al Visitor Center del Parc Denali, molt modern i funcional. Allà veiem que surten moltes rutes per fer excursions a peu. Veiem una curteta, la Taiga Trail (1’5 km) i la fem xino-xano. Ens trobem molt poca gent i molta tranquil.litat.
Tornem amb la caravana fins la recepció (Mercantile) del nostre camping (Riley Creek). Per 4 dòlars tens dret a una dutxa i una tovallola, que ens ajuden a recuperar-nos. També ens connectem a internet una estona, ja que és l’únic punt de la zona on podem trobar connexió. Ens instal.lem a la nostra plaça i fem un bon sopar: salsitxes amb puré de patates. Aviam si demà podem fer l’excursió planejada…
Informació i preparació de la ruta 
Boníssima situació, la de la caravana!! Hem rigut molt!!! Xulíssimes les fotos!!!
Manel !!!!
Lo teu és insuperable….. equivocar-se d’autocaravana e intentar posar-se el volant d’una autocaravana veïna de matinada…. pot arribar a provocar un atac de cor a la pobra gent que està dins. Mira que fa anys que m’he bellugat amb caravana i autocaravana per aquests mons de Deu, i mai havia escoltat una “anècdota” tan espectacular. Quin ensurt pobre gent!!!
A nosaltres ens agrada rebre notícies vostres i viure una mica el dia a dia del que esteu fent…. però de debò…. almenys per nosaltres no ho feu. Perdeu hores de son i temps per estar relaxats durant el vostre viatge. Viviu intensament ara aquesta experiència i desprès amb temps ja ens explicareu en detall el viatge en cròniques en “diferit”.
Avui és 11 de Setembre i aquesta tarda es preveu a Barcelona la major marxa independentista de l’Historia. Evidentment nosaltres estarem al capdavant.
Gaudiu molt per Alaska. Una forta abraçada
Hem intentat seguir per internet tot el tema de la Diada. Però tenim pocs llocs amb internet. Aviam si podem descansar i trobar una estona per posar-nos al dia. Però segur que ha sigut fantàstic!
I no pateixis Miquel, mentre podem farem alguna crònica…