La fotografia de la que volem parlar avui és per explicar una divertida situació que ens ha passat a Ginebra, Suïssa, d’on vam tornar la setmana passada. Ens agrada explicar les històries que s’amaguen darrera d’algunes imatges, i en aquest cas, l’anècdota la marca la persona que ens va fer de fotògraf: el mismíssimo Iñaki Urdangarin!
La noticia d’aquesta foto va córrer com la polvora el mateix dia de produir-se, després de penjar-la al nostre Facebook, però no ens volíem quedar amb les ganes d’explicar millor com s’havia produït. La sort o coincidència, marca aquest fet, ja que les probabilitats d’estar a una ciutat com Ginebra, amb gairebé 200.000 habitants, i trobar-nos al Duc de Palma, són minúscules. Però que ell s’ofereixi a fer-nos la foto, encara deu ser més excepcional…
Mentre passegem per la Ciutat Vella, sortim sense adonar-nos a La Promenade de la Treille. Des d’aquest passeig es tenen unes bones vistes i és un lloc molt tranquil, així que vam decidir fer-nos una foto. La Cristina seu en un dels bancs, i jo començo a col.locar la càmera de fotos sobre una paperera per poder enquadrar i posar l’autodisparador. És llavors quan veig que algú camina distret i sense adonar-se entrarà al nostre enquadre. El miro amb cara de ‟-cuidado tio que m’espatlles la foto-” i alucino al veure que és l’Urdangarin. Miro amb cara de sorpresa a la Cristina per avisar-la, però ella està tranquil.lament asseguda mirant el mapa de la ciutat per decidir el proper lloc on anar. L’Urdangarin se n’adona que està passant pel mig de la zona on volem fer la foto i em mira amb cara de ‟-ups, m’he fotut on no toca-”, i jo, sense saber què fer, només se m’acut dir un simple ‟hola”.
‟-¿Queréis que os haga yo la foto?-” ens diu ell. ‟-Ah!, pues vale.-” La cara que posa la Cristina a l’aixecar la vista i veure’m parlar amb el Duc de Palma és impagable! Li explico una mica per sobre el funcionament de la càmera i ell em respon ‟-¡es chula la cámara!-”. Surto disparat, sec al costat de la Cristina, i posem per un fotògraf ben singular. ‟-¿Saco las montañas nevadas de detrás, vale?-”. Claro, claro… ¡Las montañas, las nubes, los árboles o lo que quieras! Ara mateix no pensem en com quedarà la foto, sinó en aquesta situació tan surrealista que ens estem trobant. CLIC! ‟-Ya está. Comprobadla, si quereis.” Ni la mirem. Simplement recollim la càmera i ell ja s’està girant per continuar el seu passeig. Encara no se per què, però se m’escapa un patètic ‟-Gracias Don Iñaki-”. Però que dic??? Semblo tonto. No és respecte, ni sumisió, simplement no volem ser desagradables per molt que s’ho mereixi, i és el primer que em surt per la boca.
Llàstima que no tenim cap prova per certificar el que ens ha passat. ‟-Que no??? Mira!”– em diu la Cristina. I m’ensenya la foto que ha fet amb el seu mòbil i que encapçala aquest post. Ja,ja,ja! Ha tingut el morro de treure el telèfon i disparar gairebé sense mirar quan l’Urdangarin em tornava la càmera. Quina crack! Voltem tot el dia per la ciutat sense parar de riure rememorant els fets, i pensant que aquestes són les petites coses que fan que, viatjar, sigui una caixa de sorpreses, i per això ens agrada tant!
BonaVida Travel 
Caram quina experiència, poques persones poden dir que han tingut el Duc de Palma de fotògraf! No sé la cara que se m’hauria quedat… Deixant de banda l’opinió que tinc dels delictes que se l’imputen veig que és una persona propera i amable.
Ja veus Anna, una anècdota per recordar!! Qui ens hauria dit a nosaltres que ens trobaríem a l’Urdangarin mentre passejàvem per Suïssa. Tens tota la raó. Si no pensem en tots els delictes on està imputat, ens va semblar prou amable com per oferir-se a fer-nos una foto. També podria haver dissimulat i continuar el seu camí…
Gràcies pel teu comentari
Quina casualitat !!! Però crec que el mes imporatnt de tot va ser la reacció de la Cristina…. jo m’hagues quedat tan parat que no hauria reaccionat. Sou uns craks … i amb aquesta foto ben aviat sereu famosos.
Famosos no ho creiem, Miquel. Jejeje, però uns riures si que hem fet. Ja ens ho vam passar de conyar el mateix dia dels fets recordant l’anècdota, però ara encara ens fa més gràcia.
I sort de la Cristina, que amb la seva habilitat va poder capturar la prova de la nostra història. Hi havia gent que dubtava fins veure la foto.
jeje!!! que bo!! Amb aquesta ja teniu anècdota per anys!!
Quan us preguntin: “una anècdota divertida dels vostres viatges?” ho tindreu fàcil!!!
(Quin penques! per no dir res més gruixut!)
Txell i Xavi
I tant que recordarem aquesta anècdota, Txell i Xavi. Encara ara estem rient del que ens va passar.
Alguna altra vegada ens hem trobat algun personatge famós quan som de viatge, però o bé no ens hem atrevit a demanar una foto, o no ens ha donat temps a treure la càmera(recordem un dia que vam creuar-nos amb Keanu Reeves a Central Park).
El que més ens agrada és poder dir que va ser l’Urdangarin el que ens va fer una foto a nosaltres!!! Jejeje. Per enmarcar!!
Gràcies pel vostre comentari, nois.
D’estar on li correspondria estar, no us l’haurieu trobat passejant per Ginebra!
El factor sorpresa va deixar anar aquest “Don Iñaki” i encara bó, pq jo no se com hauria reaccionat…
Doncs tens tota la raó, Vilafradera.
Però ja sabem com funciona tot. Vivim envoltats de gent així.
És ben bé que la situació et deixa tan parat, que no saps com reaccionar. I un cop amb el cap fred, penses mil i una variants que no has pogut realitzar. Però nosaltres ens quedem amb la part divertida de l’anècdota, la que encara avui ens fa riure.
Gràcies pel teu comentari.
Hola parella! Que bo, quines coses us passen! a veure si teniu sort i us trobeu al príncep per Praga! Vinga, a gaudir molt d’aquest viatge i bones festes! 🙂
Hola nois!!
Amb la nostra trobada amb Urdangarin creiem que ja hem omplert el cupo de “famosillos”. Jejeje. A Praga només busquem tornar amb uns quilets de més, deguts al bon menjar…
Que tingueu un bon final d’any, i que el 2014 sigui molt i molt viatger!!
Una abraçada
Que bo, que boooo!!! ja ja ja…
Totalment d’acord amb vosaltres: viatjar és una caixa de sorpreses!
Si a la genial sensació de viatjar pel món, sumem una divertida anècdota de viatge, ja tenim el millor remei contra l’avorriment!!! Encara ara estem rient del que ens va passar a Ginebra, Susanna!!
Moltes gràcies pel teu comentari.