Dues van ser les raons que van canviar el curs d’un dia qualsevol: les condicions climatològiques i una càmera de fotos!!
I és que el passat dimecres 13 de març ens disposàvem a fer una visita als meus pares a Manresa, i una bona baixada de les temperatures va fer que s’enfarinessin molts llocs de la Catalunya Central. Ja arribàvem tard, com gairebé sempre, però quan vam veure com estava emblanquint-se Montserrat, va ser impossible continuar la marxa. A sobre, portàvem al cotxe la càmera de fotos, i aquesta va ser la segona raó que decidíssim adentrar-nos per carreteres que desconeixíem per buscar unes bones vistes.
Després d’entrar per un polígon industrial al terme de Vacarisses, vam trobar un lloc on contemplar la genial silueta de Montserrat. Ràpid, ràpid, fem una foto i continuem el camí! Doncs, no. La boira creix i tapa bona part de la muntanya. Mmmm, haurem d’esperar…
Només van ser 30 minuts, plantats a un petit turó, mirant com lentament Montserrat s’anava mostrant orgullosa, amb un fred que ens arribava als ossos. Però la combinació, com passa sovint en aquestes dates, era realment preciosa. Molts camps ja llueixen verds, arriba la primavera, i una baixada dels termòmetres torna a portar la fredor. I justament aquest fred, és el que sembla transmetre la foto. Oi?
BonaVida Travel 
I tant que sí, transmet tiritera, sembla que la muntanya s’encongeixi sobre si mateixa refugiant-se del fred.
És que feia un fred…
Però val la pena si trobes vistes com la d’aquest dia. Potser encara queda alguna nevada més i podem fotografiar de neu Montserrat ben blanca.
Gràcies pel teu comentari.
Montserrat estava molt molt xula dimecres! Aquest any ja porta un parell d’enfarinades, però ara ja toca que comenci a donar-nos aquelles postes de sol vermelles tan típiques de la primavera i principis d’estiu. És una muntanya que cada dia té un color diferent! No ens cansem mai de mirar-la!
Ara que ja no visc al cor de Catalunya, tinc molt més oblidada Montserrat, però és un plaer retrobar-la ben enfarinadeta.
I teniu raó, cada dia podem trobar un color diferent!
Gràcies pel comentari
Soc els teus pares i no tornes a casa mai més….
Soc els teus pares i no tornes a casa mai més….
Ja,ja,ja. Xavi, els pares sempre acaben perdonant als fills. Tu d’això ja deus estar aprenent, oi?
Gràcies pel comentari.
Al final els PARES que ?
Doncs els pares, encara que vam arribar tard, ben contents de veure’ns. Je,je.
Ja se sap que ens ho perdonen tot…