RUTA PER ALASKA – Dia 12 –

UNA MICA DE VIDA SOCIAL…

Ho necessitàvem! Després de tanta natura i veure a poquíssima gent, ens ha anat molt bé tornar a l’ambient de ciutat. Bé, ciutat és un dir. Palmer és petita (6.000 habitants), però de moment és la ciutat que més ens ha agradat del viatge. Típics carrers amples i espai per tot arreu, separen els edificis amb extensions de terreny enorme. Com es nota que els hi sobra… Demanem informació al Visitor Center, mirem botigues de regals, i dinem al Vagabond Blues, una cafeteria/restaurant que ens ha encantat. Total, s’ha fet la 1 del migdia i encara no havíem sortit d’allà. Dinar amb altres persones de tant en tant no és tan desagradable… (ens estem convertint en uns antisocials solitaris, je,je).

Avui ja no ha plogut en tot el dia, i això ens ha ajudat molt. Encara tenim assecant-se un munt de roba del diluvi d’ahir. Fem quilòmetres i tornem a passar per Anchorage, la ciutat on vam començar la ruta. No ens aturem. Ja la tornarem a trepitjar l’últim dia. Continuem per la Highway 1 fins endinsar-nos al Turnagain Arm, una entrada llarga del mar terra endins.

Existeixen un munt de miradors i llocs on parar per fer caminades. A la milla 111’9 trobem la McHugh Creek Picnic Area. Allà deixem la caravana i ens endinsem pel bosc per un dels diversos trekings. Els caminets estan ben marcats i el bosc és tupit i ple de vegetació. Els cartells que avisen de la presència d’óssos ens creen una sensació estranya. És una barreja de voler trobar-te’ls i alhora no creuar-te amb cap… Alguns excursionistes porten picarols penjant per fer soroll continu. Haurem de comprar-ne! Vorejem un petit riu fins arribar al punt de partida. És una simple passejada, però es pot optar per excursions més llargues i complicades.

Més endavant, al Bird Point Scenic Overlook, ens aturem per veure la pujada de la marea. És pura matemàtica. Per internet vam veure que a les 17:32h pujaria el nivell del mar, i ho quadrem per veure-ho en directe. Aquest és un dels millors punts del món on veure el canvi ràpid de la marea. És sorprenent. A l’hora en punt veus com una petita onada s’endinsa cap al que era platja i inunda de mica en mica tota l’extensió.

S’anava fent tard i no sabíem on passar la nit. Decidim fer-ho en una zona d’acampada lliure, però degut a unes obres a la carretera ens passem el punt d’entrada. (Cada dia ens trobem alguna zona d’obres. No paren d’arreglar les carreteres i ho tenen tot super ben organitzat i senyalitzat). Per fi veiem un aparell d’alces (no sabem com es diu en català…), el que aquí en diuen “moose”, però no podem aturar-nos i fer fotos. Una mica més endavant ens trobem un càmping que fa bona pinta, i tot i que ja són les 20h i comença a fer-se fosc, encara trobem un amable recepcionista que ens indica on situar-nos. El lloc és petit, però estem situats entre les muntanyes de la Península de Kenai. Perfecte!