Avui hem après una cosa nova: al matí pot arribar a ser missió impossible omplir el tanc d’aigua de la caravana. Ens hem trobat amb la canonada de l’aigua del càmping glaçada…
Sortim direcció Valdez, cap al sud d’Alaska, arran de mar. Avui sí que podem dir que el temps ha canviat del tot. La pluja ens ha acompanyat durant la jornada. Ja ens va semblar sorprenent que durant la primera setmana ens fes aquell sol que ara trobem tan a faltar! Però també hem de dir que l’espectacle visual val la pena, amb l’aire que dóna la boira i la pluja… Parem a dinar a peus de la Glacera Worthington i encarem la recta final cap a Valdez. Abans d’arribar-hi, parem en un parell de cascades, la Bridal Veil Falls i la Horsetail Falls.
A Valdez, localitzem el càmping i després de berenar dins la caravana (no hi ha hagut manera de trobar cap cafeteria decent oberta en tot el poble!), ens hem dirigit a la zona de Dayville Road. Havíem llegit en algun foro que a la desembocadura del riu, a Salomon Gulch, es poden veure óssos pescant i àligues de cap blanc.
Nosaltres no ens ho crèiem però hi hem anat perquè no teníem res millor a fer… La nostra sorpresa (gegant), ha estat veure un rètol lluminós a l’inici de la carretera on alertava de la presència d’óssos i avisava no sortir del cotxe. Quins nervis! Hem anat fent la carretera molt a poc a poc, vigilant a banda i banda, però a mida que anaven passant els minuts i no trovàbem ni rastre de cap ós, ens anàvem decepcionant. Hem pogut veure un parell d’àligues de cap blanc, això sí, però estàvem molt lluny per poder veure-les clarament. Ens hem quedat badant amb els ocellots i pensant en tornar cap al càmping, quan de sobte, hem vist un ós negre enorme pescant al mig del riu! Què fort! Hem estat més d’una hora observant i admirant aquest preciós animal com menjava salmons i espantava a les gavines que li volien pendre el seu sopar. Quin espectacle! I a més, érem els únics espectadors presents! Hi ha un munt de normatives explicant que no et pots apropar a menys de 90 metres d’un ós, però nosaltres no ens atrevíem a moure la caravana, i ell s’anava apropant. L’hem tingut a uns 25 metres!
Quan es fa de nit tornem, ara sí, cap al càmping per sopar i anar a dormir amb el soroll de fons de la pluja que avui ens ha acompanyat durant tot el dia…
BonaVida Travel 
Fotent imprudències!! Clar que sí!! jajaajaj!!
Són imprudències controlades. Je,je…
A més, sí estem gairebé sols…
Per tenir una idea de com de gran era l’ós necessitaria poder comparar… És el principi bàsic de la fotografia. Un Manel al costat de l’ós m’hauria resultat molt útil… Pensa-hi per a la propera vegada! 🙂
Aquí tens raó Ibana. Aquest és un principi bàsic de la fotografia. Sort que tinc a la Cristina que és qui posa el seny. A mi ja m’hauria cruspit algún ós d’aquests…
Però de veritat que impressiona trobar-te un bitxo d’aquests davant teu. Semblem tontos, perquè el primer que fem és tancar el seguro de les portes… Je,je
Quina passada amb l’experiencia de l’os. Us podeu fonar per molt satisfets poder viure uns moments com aquest. El temps ara ja no el teniu tant bo, però el temps que teniau fins ara tampoc era normal. Ens algrem molt de que estigueu gaudint de valent.
Una abraçada enormus