S’acostava el meu aniversari (28 de març) i el Manel, sabent de la meva impaciència, s’havia dedicat durant l’última setmana, a donar-me pistes sobre el meu regal. Aquestes pistes, de vegades inventades i de vegades mig certes, em feien deduir que el dimecres, el dia en qüestió, aniríem a sopar a algun lloc una mica especial. Agafem el cotxe i enfilem l’autopista direcció a Girona. A Girona?? Ni idea! Hi hauria diferents opcions, no sé… Però de sobte, agafem la sortida cap a Sant Celoni. Sant Celoni?? Què hi ha a Sant Celoni? Anem a sopar a Can Fabes??? Osti tu!! Doncs sí, sí, anem a sopar a Can Fabes! Quina il·lusió!

Val a dir que, a nivell de restaurants, nosaltres juguem en una altra lliga. És a dir, ens agrada molt menjar fora de casa i descobrir llocs interessants, però sopar en un restaurant com Can Fabes, amb 2 estrelles Michelin, és una cosa diferent i especial. Això sí, fa molt de temps que volíem provar una experiència culinària de les “grans”. És per això, que a diferència de la resta d’articles sobre restaurants (on valorem totalment de manera subjectiva el que ens ha semblat, i parlem de preus), no farem el mateix amb aquest. La raó és que, com hem dit abans, no pertanyen a les mateixes categories i partim de la base de que tot era boníssim. Tot i així, no podíem deixar d’explicar que ens vam trobar visitant aquest lloc reconegut arreu del món.

La cuina del Can Fabes sembla un laboratori
La cuina de Can Fabes sembla un laboratori
Només entrar, i després de recollir-nos les jaquetes, ens entren a la cuina i ens ensenyen el lloc de treball. Quina cuina! Són al voltant de 14 cuiners per un màxim de 35 comensals… No està malament. El cap de sala, mentre ens ensenya les diferents zones del restaurant, ens explica que per culpa de la crisi han hagut de reduir personal i algun sector de la cuina ha estat reubicat per ser més eficients. També ens comenta que estan esperant una taula reservada, que encara no havia arribat, i que “espera que no ens facin el salt, toquem fusta”. Un comentari una mica fora de lloc, la veritat, tenint en compte que tot just eren les 9 del vespre i que nosaltres també som clients…

Deixant de banda aquest petit comentari, seiem a la taula i comencen a desfilar cambrers, someliers, especialista en pa… Ens fa l’efecte que el primer cambrer que ens serveix deu ser nou o pobre, molt tímid o alguna cosa semblant perquè no parla i quan ho fa, és força “indecís”. Per sort, de seguida coneixem al nostre nou cambrer: un noi portuguès que es desfà per complaure’ns. Molt professional, la veritat.

Anem al que ens interessa: el menjar. Tenim dues opcions de menú, el d’hivern i el de tòfona. A part, hi ha uns quants plats per demanar a la carta. Finalment, ens decidim pel menú degustació d’hivern, que el formen 14 plats en total. (clica per veure el menú d’hivern)

Per començar, 3 aperitius, que en total eren 6 tastets de coses diferents. El millor, una crema de patata amb oli de xoriço (textura immillorable i combinació de sabors espectaculars) i la zamburiña amb fulla de llimoner (la carn d’aquest molusc semblant a la vieira estava al seu punt, tendra i gustosa). El pitjor, el macaron (pasteta dolça) feta amb oliva negra i pasta d’anxova (la combinació de la pasta d’anxova amb la dolçor del macaron no lligaven gens).

Croqueta d’eriçó de mar, bunyol d’ibèric i macaron d’oliva negra amb pasta d’anxova
 Crema de patata amb oli de xoriço i mousse de truita marinada

Després, 3 entrants. El millor, la crema de “tupinambo”  (un tubercle d’origen sudamericà semblant a la patata) amb tòfona i api. Molt bo i la combinació, estranya però sorprenent. Potser no van destacar els espigalls de col amb greix ibèric i mandarina. Pel meu gust, la verdura era un pèl crua, massa “al dente”, i la mandarina no acabava de lligar gaire enmig del plat… El tajin de col-i-flor també sorprenia.

 Tajin de col-i-flor ecològica, feta com un cuscús, amb cebes i pinyons garrapinyats
 
 Crema de “tupinambos” de Gallecs, trufa i api
 
Brots de col, “papada” d’ibèric, pastanagues i mandarina

Tot seguit, 3 principals. El millor, el peix de llotja, que en aquest cas era nero (o mero), molt frec i ben fet. Destacava per sobre de la carn, vedella amb salsa de mostassa. Era bona però pel meu gust podia ser una mica més tendra i la salsa era una mica massa “avinagrada”, suposo que era degut a la mostassa. En canvi al Manel li va agradar força (ja se sap que això dels gustos és molt personal…)

 “Mollejas” de vedell lletó, amb pa cruixent d’herbes mediterrànies
Peix de la llotja de Blanes (aquest dia era Mero) acompanyat de caldo amb pells de patates i boniatos
Vedella a la “mode” amb salsa de mostassa antiga

Per mi, la millor part del sopar, van ser les postres. Bé, i el formatge que ens van portar abans de les postres que era un formatge de cabra fet al Pla de la Calma (al Montseny) amb tòfona i acompanyat d’amanida de pera. Molt, molt bo. Les pre-postres era una combinació de pa de pessic de te verd, pinya natural, mousse de fruita de la passió i gelat de rúcula. Boníssim i sorprenent. Seguidament, una mousse de xocolata blanca, amb una capa de xocolata negra, festucs naturals i garrapinyats, gelat de mandarina i dos trossets de merengue per sobre. Realment espectacular! I per acabar, tota una safateta amb diferents tastets amb bombons variats i altres dolces delícies.

Formatge de cabra trufat
Mousse de maracujà, bescuit de te verd, pinya i gelat de rúcula
Vacherin de mandarina i festucs
Dolços variats per acabar amb les postres

En definitiva, una experiència molt recomenable per viure un altre tipus de cuina i de manera de concebre els sabors i les combinacions de gustos al que estem acostumats. Us recomenem que no menjeu durant el dia abans del sopar!

Una infusió va ser el final del repertori. La panxa a punt d’explotar…
Advertisements

Publicat per BonaVida

Ens encanta viatjar, la fotografia, la cuina... i la bona vida! I de postres: compartir-ho amb tothom!!!! www.bonavida.cat Nos encanta viajar, la fotografía, la cocina ... ¡y la buena vida! Y de postres: ¡compartirlo con todo el mundo! www.salydescubre.com

4 Comments

  1. Fa molt anys que l’Imma i jo varem sopar a Can Fabes i ho recordem com una experiència per no oblidar…a mes…varem poder parlar amb Santi Santamaria aquella nit.

    Desprès amb el temps ens va defraudar i molt quan en Santi va atacar al nostre estimat Ferran Adrià i casi es carrega la cuina catalana en el seu conjunt… una llastima.

    Ens alegrem molt de que disfrutesiu de una cuina tan fantàstica com la de Can Fabes.

    Las fotos fan entrar salivera.

    Resposta

    1. Hola Miquel!
      Totalment d’acord amb tu! En aquells moments, en Santi Santamaria no va estar a l’alçada. Em va fer la impressió d’una “pataleta” de nen petit que no li fan cas, no? Però bé, crec que li va passar factura en el seu moment. Ara ja és passat…
      El que seria xulo és dedicar-nos a fer la ruta per anar tastant tots els restaurants amb estrelles. M’encantaria!! Però crec que en qüestió de dies entraríem en bancarrota!! Visca la Bona Vida!!!
      Cristina.

      Resposta

  2. Carai Manel i Cristina! Un sopar a Can Fabes ja són paraules majors! Tot i els teus peròs veig que us van obsequiar amb ingredients de gran qualitat. Potser m’hagués imaginat més creació en un restaurant de 2 estrelles Michelen, però en fi, tampoc no ho he tastat o sigui que callo. Estic d’acord amb tu que el formatge trufat té una pinta espectacular….!! I no m’estranya que la panxa gairebé explotés. Per cert, per molts anys Cristina!! Molt ben celebrats amb aquest regal d’en Manel, oi? Petonet!

    Resposta

    1. Hola Marina!
      Moltes gràcies per les felicitacions! La veritat és que va ser un súper regal! A més, com que em va tenir tota la setmana intrigada, va fer que fins i tot fos divertit intentar endevinar quin regal m’esperava aquest any…
      Tens raó quan dius que al restaurant i al menú potser els faltava una mica més d’alguna cosa. O potser és que les expectatives són massa exigents quan anem a llocs com aquest? No t’ho sabria dir… Crec que ens ho confirmaran els senyors Michelin a la propera entrega d’estrelles!
      De totes maneres, t’he de dir que és una experiència que, quan es pot, val la pena viure!
      Cristina.

      Resposta

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s