Reykjavík, la badia del fum. (I part) Islàndia

La badia del fum, això és el que significa Reykjavík en islandès. I això és degut als vapors que veien els primers pobladors per tota la zona provinents de les fonts termals. Degut a la seva proximitat al Cercle Polar Àrtic, és la capital de país més septentrional del món.

Amb una població de 120.000 habitants, hi viuen més de la tercera part del total dels islandesos, encara que si sumem l’àrea metropolitana, o més ben dit, les poblacions que depenen del mateix districte, Höfuðborgarsvæði, ens trobem que es concentra el 60 % del total de persones en aquesta zona. Imagineu com de despoblada està la resta del país!

I un altre aspecte diferencia la capital de la resta de ciutats i pobles d’Islàndia: la vida! No és que no sigui tan tranquil.la com la resta de llocs del país, sinó que la gent fa una vida social molt més activa. És una ciutat molt cosmopolita, plena de cafeteries, restaurants, pubs…

La nit és realment interessant i moguda en un lloc com aquest. Els joves, i no tant joves, omplen els bars per prendre una copa abans o després de sopar. Els encanta deixar-se veure una i una altra vegada mentre circulen en els seus cotxes pel carrer principal. L’activitat nocturna s’allarga, sobretot els caps de setmana, fins a últimes hores de la matinada.

Tot i així, Reykjavík és una ciutat d’una mida discreta, i és molt fàcil de visitar-la a peu. Els seus barris són tranquils, la majoria de cases són de construcció baixa (dos o tres pisos com a molt), i moltes tenen els murs exteriors recoberts d’una ondulada xapa pintada amb colors cridaners. També trobem barris més apartats (com Laugardalur, Vogar…) amb blocs de pisos on es concentra més veinat, però sempre es repira pau i tranquil.litat.

El centre, estructurat al voltant del carrer Laugavegur, és la zona més concorreguda de la ciutat. Allà trobem restaurants de tota classe, botigues de roba (les de roba esportiva d’hivern tenen les millors peces per portar quan fa fred) i botigues de souvenirs. Per cert, la majoria de regals pels turistes, estan relacionats amb els volcans, i moltes juguen amb la dificultat de l’idioma islandès (les samarretes amb diferents noms de zones del país o volcans són molt típiques). No obstant, l’aspecte global del centre de la ciutat s’assembla més, en qüestió de tamany, al carrer major d’un poble, que al d’una gran ciutat europea.

Una curiositat que sobta de seguida que trepitges el país: la pudor que fa l’aigua. I parlem de l’aigua corrent, la que fan servir per beure i dutxar-se. Prové del subsòl volcànic, i és aigua sulfurosa. És per això que té una característica olor a ous podrits. Per sort, el nas s’acostuma prou ràpid a la que els islandesos defineixen com la millor aigua del món…