La meteorologia. Que important arriba a ser aquest concepte quan estem de viatge. Un dia radiant, plujós, calorós, fred… pot canviar el punt de vista que tenim d’una ciutat. Si plou podem dedicar més temps a visitar museus, comerços, etc.; si fa una bona temperatura potser ens ve més de gust caminar, si pugem a algun mirador desitgem tenir una bona posta de sol, si viatgem en vaixell volem una mar tranquil·la…
A un de nosaltres li encanta mirar les previsions diàries abans de trepitjar un lloc, saber si hem d’agafar el paraigües o abrigar-nos una mica més. L’altre no hi pensa el més mínim, si el dia canvia, ja ens ho trobarem! Dos punts de vista ben diferents, però alhora potser complementaris, perquè creiem que ens fa gaudir més d’un lloc faci el temps que faci.
La història de la foto d’avui és la de molts altres dies. Surts a voltar per una ciutat, en aquest cas Sevilla, mes de maig, i tot i que el dia està una mica tapadot potser només cauran dos gotes. I quan menys ens ho esperem, comença el diluvi universal!!! Una pluja d’aquelles que l’aigua no et deixa veure el que tens al davant. I és clar, la llei de Murphy diu que t’ha d’enxampar en un lloc on no puguis resguardar-te.
Passejàvem per la zona de l‘Universitat, prop de la Plaça Espanya, i sense previ avís un xàfec impressionant ens cau a sobre. Per sort portem un únic i petit paraigües per previsió, i busquem qualsevol lloc on aixoplugar-nos. Ens costa veure amb tanta aigua, i no trobem res. Som a uns petits jardinets darrera el Teatre Lope de Vega, i la distància cap a qualsevol edifici, bar o botiga del voltant és massa per caminar amb la quantitat d’aigua que està caient. I decidim resguardar-nos sota un enorme arbre, un ficus, creiem. Sí, ho sabem, segurament no era el millor lloc, però en aquells moments desesperants es va convertir en la millor opció. I com no hi ha moment viatger que es pugui perdre en el temps, decidim fer-nos una foto (més que res per si un llamp ens fulmina i podem deixar constància que vam ser feliços fins a l’últim moment…).
No està gens malament mirar la previsió d’un lloc abans de visitar-lo, però un cop hi som, hem de gaudir al màxim faci el temps que faci!
BonaVida Travel 
Genial, nois! Quina foto més xula, i encara més la història que l’acompanya! A mi em va passar el mateix, a Sevilla. Hi vaig estar per Setmana Santa. Gairebé tots els dies va fer sol, però l’últim va fúmer un xàfec com el vostre! Va ser curiós, veure Sevilla tan mullada… però no la vaig immortalitzar com heu fet vosaltres amb la foto. Petons, parella!!
Ja veus, Marina, que a nosaltres ens encanta inmortalitzar qualsevol moment d’un viatge o escapada. I contra la meteorologia és impossible lluitar!
Aquesta foto la guardem amb molt bon record, d’un d’aquells dies que tot i el mal temps, guardes a la memòria amb carinyo.
I per Setmana Santa, no hi ha any que no caigui alguna gota a Sevilla…
Una forta abraçada!
La foto la vareu fer amb trípode ??? No us feia por que la maquina de fotografiar es mulles massa ??? La foto preciosa, però en moments així, l’últim que nosaltres pensem es de fer-nos una foto…. mes aviat sortim corrent.
Sou una parella molt especial. Petons
Llegint el teu comentari, Miquel, ens adonem que potser hem deixat força detalls de la foto sense explicar. Amb el que ens agrada a nosaltres detallar-ho tot!!
La veritat és que vam estar més de 10 minuts sota aquest gran arbre, esperant que la pluja afluixés una mica, així que ens va donar temps de planificar la foto.
La càmera és petitona, i la vam situar a terra, sota una petita estructura metàl.lica que aturava bastant l’aigua. Per mantenir-la estable portàvem un petit trípode de butxaca i fent servir el temportizador, en menys de 30 segons ja teníem la foto feta.
I és que, amb el temps, cada vegada aprenem a fotografiar moments especials, d’aquells que ens encanta recordar un cop som a casa.
Una abraçada!!
Ara ja em quadra mes tot. Gràcies per l’explicació detallada.
Sou uns cracks !!!