El que més ens sorprèn, com sovint passa amb llocs que hem vist abans en fotos que al natural, és el seu tamany. La font és realment gran, ja que té un frontal de gairebé 30 metres, però en canvi la Piazza di Trevi, que és on està ubicada, és realment petita. Bé, més que petita, el que passa és que la font ocupa literalment tota la plaça, i queda poc espai restant. Però siguin les dimensions o la seva fama, la Fontana di Trevi és un dels llocs que no podem deixar de visitar si visitem Roma.
La plaça queda descompensada per l’immensitat de la font i amb prou feines un pot tenir una visió general de la Fontana. Aquesta està completament envoltada d’antics edificis i palauets i costa moltíssim fer una fotografia que ens mostri tot el conjunt arquitectònic. Sumeu que pot haver molta gent si aneu en dates força turístiques i pot arribar a ser missió impossible apropar-se a l’aigua si el lloc és ple de turistes com nosaltres. Tothom vol situar-se a primera línia i seguir la tradició de llençar les monedes.
I que dir del cinema, que l’ha fet més mítica encara. La seqüència d’Anita Ekberg banyant-se a la font davant de Marcelllo Mastroianni, al film La Dolce Vita, és una de les més famoses del cinema italià.
De fet, aquesta font barroca rep el seu nom a l’estar situada a l’intersecció de tres carrers (tre vie). Originàriament marcava el punt final d’un dels aqüeductes que portava aigua a la ciutat. Va ser al segle XVII quan es va dissenyar i construir com la coneixem avui dia. Domina la font l’imponent escultura de Neptú, de Pietro Bracci, però van ser diferents artistes italians els que van contribuir a la construcció de la Fontana. Segurament el més conegut és Bernini.
Però deixem la història i parlem de l’article que ens va impactar. El publicava la revista Ling, que podem llegir quan voles amb Vueling (és la revista oficial de la companyia) i el firmava Jaled Abdelrahim. Es titula “La Fuente más solidaria” i en ell parlava de l’enorme recaptació que l’ajuntament romà treu cada any de les monedes que els turistes llancen a la font. Reproduïm unes línies a continuació:
“Todo es cuestión de ponerse a echar cuentas. A la ciudad de Roma llegan cada año alrededor de doce millones de turistas. Ninguno de ellos se perdona no visitar la emblemática Fontana di Trevi y, a su vez, todos conocen o acaban conociendo la leyenda que dice que hay que arrojar con la mano derecha tres monedas a la fuente, por encima del hombro izquierdo, para asegurarse la vuelta a la Città Eterna. O simplemente, por buena suerte, según otra versión.
Si estimamos que cada uno de esos visitantes, de entre su chatarra internacional, escoge una moneda con un valor de un céntimo, otra de dos céntimos y otra de cinco (por poner una media realista), el resultado sale redondo: la Fontana recauda 900.000 euros anuales. Y hay quien no arroja ninguna. (…) La ciudad es consecuente con el origen de tan sensible tesoro. Al fin y al cabo, no deja de ser legítimo el pago que los turistas realizan a cambio de sus más anheladas esperanzas. Por eso, desde 2006, el consistorio romano cumple un acuerdo con Cáritas para darle a todo ese capital pesado un fin tan noble como su origen: financiar un supermercado gratuito para familias con escasos recursos económicos. “
Ben bé ningú sap amb exactitud de que serveix llençar les monedes, però com a bons turistes que som nosaltres també ho vam fer. Després d’obrir-nos pas entre la multitud que aquells dies vam trobar a la magnífica Fontana di Trevi, estem segurs que, l’eficient operari de l’ajuntament encarregat de l’extracció de les monedes, va trobar les nostres submergides en unes aigües plenes d’història…
PD: Doncs la tradició funciona, i un temps més tard tornem a visitar Roma.
Informació i preparació de la ruta 